Avui, camí de Barcelona, he llegit en un dels panells de l’autopista un missatge que anunciava el nombre de morts a les carreteres catalanes des de l’1 de gener. En total, 182 persones han perdut la vida en accidents de trànsit. Una xifra realment escandalosa si a més considerem que la gran majoria es deuen a distraccions al volant o a un accés de velocitat. I tot plegat, m’ha fet recordar un vídeo que vaig veure el cap de setmana passat, editat per la policia de Gwen (Gales, Regne Unit), que intenta conscienciar als conductors sobre les distraccions al volant.
El vídeo, de 30 minuts de duració, és de gran realisme i ensenya amb tota la crueltat possible el moment en que 4 noies pateixen un greu accident de trànsit perquè la conductora està escrivint un SMS a un amic. També es mostren els moments anteriors i posteriors a l’accident; les famílies, el patiment, els funerals, la recuperació, l’angoixa, … Si haig de ser sincer, veure’l em va accelerar el cor, em va angoixar i en alguns moments no vaig poder evitar deixar caure alguna llàgrima, sobretot perquè em va evocar el record del meu propi accident. Uns moments que queden tatuats a la memòria i que no pots esborrar per més que ho intentes. Veure com un cotxe s’acosta a tu pel teu carril, saber que en dècimes de segon aquest cotxe impactarà contra tu, agafar-te fort al volant, cridar i de cop un fort soroll de ferralla, plàstics trencant-se, vidres a la teva cara, cops, més crits i més cops i aquell soroll de ferro retorçant-se al teu voltant i… silenci, un silenci sepulcral, com si per uns moments tot hagués quedat en calma, fosc, com si tu no fossis allà, i sense saber com obres els ulls, mires i desitges (encara desitjo) haver-te quedat a casa aquella tarda del 24 de desembre de 1999.
Alguna gent gira la cara quan veu vídeos així. Simplement no pot aguantar la mirada. Però la realitat és aquesta, crua i sense cap mirament, per tant, precaució si us plau.
