Francisco Camps, President de la Generalitat Valenciana
Durant els últims mesos s’han destapat presumptes trames de corrupció com la del Cas Gürtel, la més mediàtica, que afecta a alts càrrecs del Partit Popular de València i Madrid. Sembla que pressumptament, funcionaris i càrrecs electes vinculats a aquest partit haurien rebut regals a canvi d’adjudicacions de tots tipus (obres, serveis, organització d’actes, …) per grans quantitats de diners. Els noms propis vinculats a la trama són tant importants com el mateix President del País València, Francisco Camps, l’alcaldessa de València, Rita Barberà, o alcaldes de diverses poblacions de la Comunitat de Madrid. Amb tot, el debat generat al voltant d’aquesta trama és prou important, deixant de banda quin en sigui el partit polític perjudicat, ja que posa de relleu les males pràctiques dels nostres polítics i obre la discussió sobre la necessitat de controlar amb lupa la feina dels càrrecs públics que no tenen cap pudor en deixar-se estimar, per exemple, quan són convidats a la final de la Copa d’Europa (vol i entrada pagats) o accepten dinars en bons restaurants o usen l’helicòpter institucional per ensenyar a la família com és veu el país des de l’aire.
Per tant tot i ser el Partit Popular qui protagonitzi l’actualitat, el que jo voldria és posar de relleu un problema que afecta a tothom i que no depèn d’un o altre partit sinó de les persones i de com el poder és emprat de forma incorrecte, tant per qui l’ostenta com per qui en vol treure profit. Crec que el primer que hauríem de fer és diferenciar les tasques que implícitament comporta tot càrrec públic, amb les corresponents atencions i miraments que empreses, institucions o persones a nivell particular els dispensen, i el mal ús que determinades persones en poden fer. Perquè de casos de corrupció en trobem al Partit Popular, al Partit Socialista Obrer Español, a Esquerra, a Convergència i Unió, al Partit Socialista de Catalunya, a Iniciativa per Catalunya, i així a tots i cada un dels partits que en major o menor grau tenen càrrecs públics en alguna de les institucions espanyoles. I no només aquí, en trobem a fundacions i associacions que participen de la vida pública i remarco lo de pública, perquè podria estendre aquesta afirmació a tots els nivells, però m’estaria desviant del tema i de fet, el que més ens ha de preocupar és que els presumptes corruptes representen institucions públiques que ens afecten a tots.
No és un delicte que un càrrec públic rebi regals. Podríem considerar èticament incorrecte fer regals quan la intencionalitat d’aquests és induir a cometre delicte. Però quan qui rep el regal el “premia” usant el poder que li confereix el seu càrrec públic, llavors si és delicte, penat pel Codi Penal espanyol aprovat per amplia majoria al Congrés de Diputats. El Partit Popular s’excusava, primer dient que els suposats regals eren vestits, corbates i cinturons (poca cosa en comparació al que podrien ser), i després dient que en definitiva tots els polítics accepten aquests regals. I és cert, tots els accepten. Només hauríem de veure quants dels polítics que van assistir a la final de la Copa d’Europa van pagar la seva entrada, o quants diputats de la Diputació de Barcelona, per posar un exemple, dinen gratis cada dia, o quants consellers comarcals viatgen a despeses pagades en representació de la seva comarca. Però és que tot això, no són delictes. Podem considerar-ho més o menys reprovable, però si aquests càrrecs públics no tornen el favor usant el poder que els dona la seva posició, només podem considerar-ho com una cortesia cap aquells que dediquen el seu temps al servei públic. I si el tornen, no crec que hagi de ser un descrèdit a tot una institució, sinó a la persona individual que ha actuat corruptament perquè és ella al cap i a la fi qui no ha obrat correctament i ha usat el poder en benefici propi o d’altri.
Crec que els partits polítics, que haurien de treure la pols de casa seva abans de mirar a la dels demés, i els mitjans de comunicació, la immensa majoria amb alguna o altre tendència política, farien un gran favor a la societat si deixessin actuar a la justícia i no intentessin criminalitzar les institucions ni els partits polítics per guanyar amb el descrèdit dels altres allò que no poden guanyar amb el seu crèdit.
