Ahir Catalunya, catalans, pàtria, orgull, terra, llibertat, independència, ofrenes, Parlament, reivindicació, manifestacions, música, país, … i avui? l’altre Diada, el dia després. Ahir vaig seguir els actes de l’11 de setembre a Barcelona i altres capitals del país, vaig ser a la manifestació, vaig visitar el nostre Parlament, diuen que el més antic d’Europa, i vaig ser a la Festa per la Llibertat. Un dia llarg en el que calia interpretar les paraules, els gests, les formes i que novament, no va estar a l’altura de cap país, amb estat o sense.
Aquest país te problemes greus d’afirmació nacional, està perdut, desorientat, viu en un estat enfadat constant, instal·lat en un malestar que no sembla tenir fi, amb la vista fixada al passat, en allò que va ser i podria haver estat i, el pitjor, sense trobar cap manera de canalitzar aquesta frustració en un camí que ens porti al futur. Els actes oficials de celebració de l’11 de setembre van estar marcats, no per la reivindicació nacional, sinó pels xiulets a la cantant Noa mentre interpretava el nostre Cant dels Ocells i els xiulets als polítics mentre feien les seves ofrenes a Rafael Casanova. Novament la imatge d’una societat acomplexada i uns polítics que disten, i molt, d’estar a l’altura del que aquesta societat els demana. Però com algú va dir, “lo important no són els actes d’avui (ahir) sinó, que farem a partir de demà (avui)”; i tenia molta raó. La consulta d’Arenys i la resolució sobre l’Estatut són els dos grans temes que han passat desapercebuts. Fins ara, els “intel·lectuals” d’aquest país han eludit posicionar-se clarament sobre un tema cabdal pel nostre futur, i ho continuen fent, demostrant que es troben en una posició clarament incòmode, que allò del “peix al cove” ja els anava bé, esgrimint un discurs patriòtic que ni ells és creien. I això no fa més que augmentar el malestar, la melancolia pel passat i una especie d’exaltació ben inútil que no ens porta enlloc. Però avui ja és demà, ara ve el moment del tot o el res, d’estar o no estar, de lluitar o rendir-se, i crec que la societat, o si més no aquell tros de societat que vol quelcom més per Catalunya que l’autonomisme, ha de sortir al carrer i plantar cara. La societat catalana té entitats a nivell nacional prou capaces d’encapçalar un moviment constructiu que ajudi a encaminar el país, que demostri que un altre Catalunya no ha de fer por, que ens allunyi del possibilisme i empenyi a tots aquells que tenen por de donar la cara pel país a fer-ho d’una forma contundent.
Diuen que passada una festa hom ha d’aguantar la ressaca tant bé com pugui però crec que Catalunya no en te prou amb dormir fins la tarda i prendre una aspirina. Catalunya ha de fer un pas més en la defensa de les seves llibertats i aquestes comencen demà. Enterrem la Diada de l’11 de setembre i donem la benvinguda a la Diada que afirma la nostra voluntat de decidir, ja sigui el 13 de setembre, el 22 de desembre o el 15 de juliol, perquè no som catalans un dia a l’any, som catalans tots els dies de la nostra vida i ho hem de poder dir amb el cap ben alt.
