Fa prop d’un any National Geographic publicava aquest gràfic per celebrar els 50 anys d’exploració espacial. En ell s’hi recullen les quasi 200 missions, al sol, a la lluna i a altres planetes, que les agències espacials han realitzat.
La veritat és que tenir en un sol gràfic tot el que s’ha fet fins ara, tenint en compte que el nostre sistema solar és molt petit en comparació amb altres, ens dona una idea de la gran complexitat que suposa i suposarà descobrir tots els misteris del que és, en definitiva, el lloc on vivim.
Hi ha discursos que passaran a la història per molts i diversos motius; per l’emotivitat, per l’efectivitat, per la seva dimensió, … Aquest discurs de Luiz Inácio Lula da Silva, president de Brasil, bé val unes olimpíades. Tot i que la decisió que les olimpíades del 2016 fossin per la candidatura olímpica de Rio, i no de Madrid, o de Tokyo, o de Chicago, ja estava presa, aquest discurs senzill, sincer i ple d’il·lusió va donar arguments suficients davant del món per justificar-la.
Catalunya és ràpida, molt ràpida, i no parlo dels avenços tecnològics, o de com la indústria i les universitats inverteixen en I+D, o de la creació de noves i modernes infraestructures, parlo de com aquesta, nostra societat és capaç de passar d’un estat d’ànim -diguem-ho així- que il·lusiona a un altre completament oposat. Si fa quatre dies la societat civil prenia les regnes del país i demostrava com es pot aspirar a quelcom més que ser la part nord-est d’Espanya, avui aquesta mateixa societat es troba contrariada, instal·lada en la més profunda de les decepcions.
Sembla talment com si el cap de setmana de la Diada que va acabar amb la consulta per la independència d’Arenys de Munt juntament amb les declaracions de Laporta fossin unes vacances nacionals. Les vacances són un temps de descontrol, sense horaris, d’anar fent i deixar fer, d’acabar aquell llibre que vàrem aparcar, de llargues converses, i, sobretot, les vacances són un temps per oblidar-nos de la rutina i poder, si més no, desconnectar. I certament el país va trencar amb la rutina, es va marcar un punt d’inflexió entre un Estatut al Constitucional des de fa 3 anys, unes infraestructures que no funcionen, un finançament que perpetua l’espoli fiscal als catalans, … I les ganes de la nostra societat de tirar endavant, de sortir-se’n, d’autoreivindicar-se.
Via el bloc d’en Sergi Sabaté m’arriba el Talking About de Ricard Espelt i Gemma Urgell que entrevista a Carles Campuzano, diputat al Congrés.
En Carles mereix aquesta entrevista per ser un dels polítics blocaires del país, d’aquells que van apostar per la xarxa des del principi, i que actualment l’usen per mantenir el contacte amb la gent i difondre l’activitat política que es porta a terme. Ara mateix treballa en una iniciativa col·laborativa, proposada per Nuestra Causa i a través de la plataforma Mixedink, que permet als ciutadans aportar propostes a la reforma de la llei d’estrangeria.
