Em quedo amb la Catalunya optimista
Aquest divendres vaig encendre la ràdio com cada matí -m’ajuda a passar les estones de cua per entrar a Barcelona- i mentre alternava, com faig sempre, entre el Matí de CatRadio, d’en Manel Fuentes, i el Món a Rac1, d’en Jordi Basté, vaig sentir sorprès com en Jordi abandonava el pessimisme, la corrupció, els tribunals i les acusacions entre partits polítics, en una editorial que desprenia optimisme -pell de gallina. Sí, tot plegat fa pudor, fàstic i vergonya, però no tothom és igual. Catalunya no és corrupte, ens són uns quants desgraciats. Catalunya no s’ha d’amagar de res. Ha de tenir el cap ben alt perquè sí, tenim indesitjables que juguen amb el nostre orgull però en tenim molts més que treballen per fer-nos sentir orgullosos de la nostra pàtria.
Us deixo la transcripció i l’àudio de l’editorial d’en Basté d’aquest divendres 30 d’octubre, un text que tots hauríem de llegir cada matí quan ens llevem per ser plenament conscients que amb els nostres actes podem contribuir a fer més gran la nostra nació però també podem defraudar-la de la forma més vergonyosa.
“Són les 8 del matí, bon dia Catalunya! Cal veure, gairebé com una obligació, cada dijous, el Mikimoto als Afers Exteriors de TV3. És una obligació que tenim al país. És aire fresc. Obrir la finestra davant l’empastifada permanent que expliquem cada matí del que ens està passant a Catalunya. Veure que el país és petit, però la nació és gran. Que tenim una terra magnífica i una gent meravellosa. Que Catalunya és de colors i que el blanc i negre és d’un altre època i hi ha poca gent. Veure el Mikimoto, a l’Afers Exteriors, és la imatge d’un programa necessari per l’autoestima d’un país. Per descobrir que tenim gent catalana emigrant, que viu a fora sense perdre el gust del seu origen. Catalunya és l’Afers Exteriors, exemple de programa, exemple de comunicador, copiat per altres grans cadenes espanyoles. El Mikimoto em va regar novament l’autoestima ahir després d’uns dies de depressió quatribarrada. Catalunya no són els Millet, els Montulls i els que puguin venir. Ni els blanquejadors, ni els que ens posen negres, ni els lladres, ni els presumptes, ni els corruptes, no ens equivoquem. El nostre país és el del Dr. Baselga, els Drs. Gatell i Clotet, del Dr. Valentí Fuster, de la cuina del Ferran Adrià, dels germans Roca, de la Ruscalleda o del Fermí Puig. Al meu país hi juga un Barça catalanista, amb catalans i obert a tothom. A Catalunya tenim Sergi López, tenim en Tàpies, en Llach, en Serrat, en Carreres, els Pets i en Guardiola. Hi tenim la sardana i els castellers, i els trabucaires i la patum. I la Cerdanya, el Tarragonès, l’Empordà, el Delta de l’Ebre, el Segrià, el Pla de l’Estany, Osona, el Bages, el Berguedà. A Catalunya tenim muntanya i tenim mar, aigua i neu, i fins i tot tenim una muntanya santa amb una verge negra. De gegants i de capgrossos, rumba i havaneres. Hi tenim mongetes amb que tapem les botifarres i ens agrada la olor de brasa i fem una cosa tant estranya com esclafar tomàquets damunt del pa i rascar. Al meu país es fa castanyada i fem que les criatures demà arrebossin amb pinyons el massapà, com també els permetem un dia a l’any fer cagar un bastó, anomenat tió. Aviam si s’han portat bé. I també tenim un Palau de la Música, i tant que el tenim! El meu país és tant petit, que és meravellós, i no podem perdre aquesta idea, mai. Tot i la pudor de podrit que no ens permet olorar els fems del camp que ens envolta. El meu país ha de tirar endavant, i hem de saber fer-ho, i a qui li correspongui ens ha de saber guiar. I haurem d’anar a votar, sí, sí, sí, sí. S’ha d’anar a votar. No amics, no. Això no és Itàlia. Em nego, no ho permetrem, això és Catalunya. La dels emprenedors que la volen tirar endavant, la dels científics, la dels artistes, la dels pensadors i de qui se la faci seva, siguin d’on siguin, vinguin d’on vinguin. Catalunya se sent, Catalunya no es pateix. És massa meravellosa per castigar-la amb quatre xoriços. Ens l’hem de creure. Alcem el cap d’una punyetera vegada i qui vulgui pensar que estem morint com a país que se n’oblidi. Ens n’hem d’ensortir! Som-hi d’una vegada! Són les 8 i 3 minuts, benvinguts al món”
[mp3_embed blog_plyrs="4" playlst="http://batega.cat/wp-content/uploads/2009/10/1030-08h-Divendres-30-10-09-El-davantal-.mp3" colors="#900345" id="1"]
