El 9 d’abril de 1920 naixia a Barcelona Vicenç Ferrer, una persona que després de viure els anys més agitats de l’història recent espanyola veuria el seu destí lligat per sempre a la Índia, lluny de la seva terra natal. De ben jove es va afiliar al POUM i combatí a la batalla de l’Ebre en la tristament anomenada lleba del biberó. Passats els anys de guerra, civil i mundial, Ferrer deixà els seus estudis de dret i ingressà a la companyia de Jesús on fou ordenat sacerdot. L’any 1952 Ferrer es convertí en missioner a Mumbai, l’Índia, on començà la seva tasca solidaria basada en la creació de cooperatives i en la concessió d’ajudes sense cap tipus d’interès a les famílies de la regió. Les autoritats de l’Índia van expulsar-lo del país però gràcies a les protestes dels camperols, intel·lectuals i polítics, Ferrer va poder tornar el 1969 instal·lant-se a Anantapur. En aquesta època abandonà la companyia de Jesús per casar-se amb Anne Perry i fundà l’organització Rural Development Trust. Posteriorment creà la seva pròpia fundació amb la qual desenvolupà la major part de la seva tasca solidaria ajudant a més de 2,5 milions de persones. Ferrer morí el 19 de juny de 2009 i fou enterrat a l’Índia, el país al qual va dedicar la seva vida.
Podríem explicar la seva biografia de moltes formes i podria resumir-se, com he fet jo, en 4 ratlles comptades però el cert és que Vicenç Ferrer va dedicar 57 anys de la seva vida a construir un món millor i això no te cabuda en cap biografia per extensa que sigui. Ferrer és un exemple a seguir, trepitjava el terreny i ajudava a qui ho necessitava. La seva fundació treballa per la gent i amb la gent ensenyant els valors de l’educació, la cultura i el treball. Aquest home i els seus col·laboradors, i en són molts, no s’asseien al seu despatx de Barcelona veient com els diners que destinaven a la gent desfavorida s’esfumaven en finançar polítics corruptes i guerres internes pel poder. El seu model de solidaritat va molt més enllà de tota la gent que va ajudar i és concreta en una forma de treballar, de sentir el patiment dels altres i sobretot en ser un exemple vivent d’allò que predicava. La seva fundació es basa en el sistema d’apadrinament en el que una persona amb recursos destina un mínim de 18 euros mensuals per ajudar a una persona desfavorida. Així es milloren les condicions de vida d’aquesta persona, però també les condicions del seu entorn, ja que bona part dels diners serveixen per construir projectes comuns, com pous, escoles, hospitals, i una llarg etcètera de serveis tant necessaris per viure en condicions.
Vicenç Ferrer és un altre dels catalans que et fan sentir orgullós d’ésser d’on ets i llastimosament un altre dels catalans que han desaparegut sense més. Aquests dies he vist perplex com la cobertura per la seva mort no arribava ni al 5% de la cobertura que va rebre el Barça o la cobertura que va rebre el Sònar, per posar dos exemples. I amb això no estic dient que s’hauria d’haver fet més o menys incidència en el moment de la seva mort, però si que en general hem tingut una oportunitat d’or per premiar una vida dedicada a la cooperació i no només això, sinó també una oportunitat per elevar la seva figura a nivell mundial i aconseguir així una major repercussió de l’activitat de la Fundació que porta el seu nom. Catalunya és una terra rica i solidaria, exemple de moltes coses i crec que és la seva obligació fomentar aquesta actitud entre els seus ciutadans, perquè aquest català ha demostrat que la utopia de dedicar una vida als altres és possible, i seria un error deixar escapar aquesta oportunitat per fer que més gent segueix el seu camí.
Tens tota la raó del món, es mereixia molt més per tot el que va fer.